Quelcom a dir

Alguna cosa, de Rubén Luzón. València : Tres i Quatre, 2017. (Poesia 3i4). Premi Octubre 2016 Vicent Andrés Estellés de Poesia.

Hi ha una imatge que enllaça tots els poemes amb la imatge final de cada poema. El moment d’escriure, la visió d’un poeta tancat per escriure, la visió d’un poeta escrivint, la visió crítica del moment crític que és l’escriptura. Quins motius. Quins motius aparents i quins motius velats que acaben aflorant. Un autoengany, cobrir sentiments i emocions amb paraules, amb intents de bellesa –sempre obscura, malalta-, amb pautes, amb estructures, amb rimes, amb mètrica, també amb el contrari de tot, i amb el fracàs de no poder ocultar que s’escriu el que no es pot dir una vegada i una altra. És insistent, és obsessiu, el recull n’està ple de marques. Un procés sensemotiu però senseaturada. En la línia de Quest de Víctor Sunyol, però amb la innocència?, el valor?, que dins els límits de la llengua alguna cosa canvia. Si cada moment crític és el mateix, mai el resultat serà igual perquè s’estan testejant obliquament totes les possibilitats d’aquest moment. La quotidianitat, hi era abans o és el que aflora per revelar de manera minsa quelcom més enllà de la tinta? Més enllà? Beneïda ironia de Luzón. Més endins. Com es pot deslliurar el poeta de si? La també insistència en l’artifici metapoètic del poema rebenta les sutures del mateix poema, però a la vegada la mateixa exploració d’aquesta idea acaba aflorant en el procés. Un camí conceptualment tortuós del que n’és conscient el poeta, que s’ha llegit i ha esbufegat i s’ha dignat a escriure una captatio benevolentiae i posar un títol honest al recull, un llampec d’humor més a la realitat cansada de fons. El millor d’aquest poemari però, és que l’expressió  [quin virtuosisme lèxic!] del patiment d’aquell qui escriu poemes es fa tan empàtic que a hom li sembla haver descobert un sentiment nou; la possibilitat d’un camí que reubica l’emoció clausurada entre l’esbarzerar d’aquesta postmodernitat indefinida. “[…] … Bramen / els oceans quan els ignoren”. Llegiu-lo.

A l’editorial.

Núria Armengol.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s